|
Quin dia tan preciós que feia! La llum del sol ho banyava absolutament tot a la sala d’estar on tantes festes havien donat tots dos. Quan feien aquestes celebracions, la sala estava de bot en bot. Ja feia temps, però, que no feien festes allà. Ni allà ni a cap altre lloc de la casa. L’Eulali era assegut a un dels sofàs que hi havia. En front d’ell, la Laura donava voltes al cap. La Tempesta de Beethoven emplenava tot el que el sol il·luminava. L’Eulali llegia La Vanguardia. Deslocalitzacions d’empreses, filtracions del govern, assassinats, violència domèstica i totes aquelles coses de sempre. La Laura, asseguda a l’altre sofà, llegia, quan es concentrava, un llibre de Virginia Woolf. Ostres, tu! Què se n’havia fet d’aquell matrimoni socialment actiu i ple de vida? Ara només quedava una parella llegint un diumenge a la tarda, amb les notes de Beethoven i els raigs del sol. L’Eulali, cada pàgina que passava del diari, donava un cop d’ull a la seva dona. La Laura estava totalment ficada dins la historia de La Senyora Dalloway. O mirava fixament el llibre mentre pensava en qualsevol cosa. Quan ja portava llegit més de la meitat de La Vanguardia, va mirar novament a la seva dona. Mirava sorpresa per la finestra. Ell va mirar cap a la finestra. Tan sols dos ocells. La Laura, mirant encara cap als ocells, va somriure. L’Eulali, intrigat, va preguntar-li què passava. La Laura es va aixecar del sofà, somrient, estenent la mà. “Vine, vine, estimat.” “Què passa?” “Vine amb mi.” “Per què? Què vols?” “Eulali, estimat meu” La mà de la Laura estesa enfront la cara de l’Eulali. Es va aixecar deixant el diari al terra. El va posar davant dels ocells, encara somrient. “Mira, quines aus més maques” “Ja veig” “Saps què?” Ella va posar-li les mans sobre l’esquena. “Em diuen coses” “Quines coses?” “Diuen que anem tots dos al bany” “Al bany? Per a què?” “Vinga, anem-hi!” El somriure es tornava cada cop més gran, ple de felicitat. “Per a què?” “Els ocellets, estimat” “Què passa?” Va agafar-li la mà al seu marit i va començar a empènyer-li cap al servei. “No els escoltes?” “Que diuen, Laura?” “Diuen que anem al bany i ens suïcidem” El somriure de la Laura no va parar fins que l’Eulali li va dir que primer descansés una mica al llit i després es suïcidarien. Mentre ella dormia, l’Eulali va agafar el llibre de Virginia Woolf, i amb la tempesta Beethoveniana, el va cremar.
“Ha de ser pacient amb ella” “Vostè em va dir que ella havia de llegir sobre la bogeria per tal d’adonar-se’n de l’irracional de la seva, i l’única cosa que ha aconseguit es que empitjori” El despatx de Psicòleg era espaiós, tot replet de fusta d’arbres maltractats. “Eulali, aparentment la bogeria de la Laura no té cap causa, potser ella...” “Ella què?” “Vol cridar l’atenció” Els llavis de l’Eulali s’obren i ensenya les dents mentre les seves cordes sonores emeten un só de riure sinistre. “Es clar, vol cridar l’atenció, com no ho havia pensat, per això vol suïcidar-se” “Vostè no la ha vista tractant de fer-ho” “Es que no vull esperar a veure-la mig morta per a decidir si es seriós o no el que té al cap” “La Laura no està bé, d’acord, però no podem tractar el que no sabem d’on ve” “Ja, així que li deixo que segueixi llegint els seus adorats llibres de bojos suïcides. Ja sé, ara li diré que en comptes d’agradar-li Virginia Woolf li comenci a agradar El Quixot a veure si agafa al gos, s’hi munta a sobre i surt al carrer a barallar-se contra molins”
Quina discussió estúpida. Mentrestant, la Laura parlava amb uns ocellets del parc, asseguda a un banc. “Has tardat massa, estimat meu” “Ho sento, Laura” “Què et passa? Sembles trist” “No res” “Anem-hi” L’Eulali li havia promès que després de parar una mica, anirien a comprar un rellotge per al saló. La Laura no sabia que quan la deixava descansar al parc, ell pujava al pis de Psicòleg. La darrera vegada que ella va anar a la consulta, va estar sense parlar amb el seu marit dues setmanes. Ella deia que no era boja. Però ell sabia que ella necessitava tractament. El Psicòleg era l’únic metge que l’havia arribat a conèixer i a entrevistar. Per aquest motiu ell no havia decidit canviar de metge, perquè ell era l’únic que ja l’havia tractada abans que ella es negués a anar a cap metge. Pobre Eulali. Tot preocupat per la seva dona, que un dia, sense cap raó, va emplenar-se el cap de pardals, va embogir, i no responia ja a la realitat. Ell era tot sol davant de tot. El seu treball penjava d’un fil, encara havia de pagar vint anys d’hipoteca, havia de contractar a una dona per a que tingués cura de la seva muller mentre ell anava a guanyar-se el pa. A més, la Laura no treballava i no li donaven cap paga d’invalidesa degut a que ella es negava a cap reconeixement psíquic. La Laura potser era boja, però l’Eulali creia, alguns dies, que ell se n’estava tornant també un pobre boig. Un desgraciat. Això es el que ets. Es deia a sí mateix. Desgraciat. Ell se la estimava, i molt, a la Laura, però ella només li portava mals de cap. I a més havia de viure amb la continua amenaça de que ella, un dia, es suïcidés. Quina ironia. La Laura era una àvida lectora de les obres de Virginia Woolf des de que va embogir, i, ara que l’Eulali ho pensava, tots dos semblaven els Woolf. Una boja i un marit que no sap què fer. Però... La Virginia va acabar suïcidant-se... Ell no la deixaria.
“Que t’agrada aquest?” “Massa estrambòtic, no Laura?” Una cara de decepció “I aquest?” “Massa clàssic” Quinze minuts mirant un rere altre. “Aquest, Eulali, aquest es preciós” “No ho sé, potser millor aquell d’allà, no?” La Laura va mirar. Era el rellotge més bonic que s’havia fet mai. Com era que ella no se n’hi havia fixat? El va agafar. “Aquest sí que m’agrada, Laura” va dir amb un somriure de satisfacció. Ella se’l va mirar. Va donar un cop d’ull al rellotge. En realitat, un rellotge normal i corrent, va dir-se la Laura, no es tan bonic, i a més, sembla que es mouen coses dins, sí, hi ha alguna cosa dins del rellotge, està cridant. Va estampar el rellotge contra el terra. “Laura! Què fas?” “Busca’l, estimat meu, em crida” “Qui?” “El nen que hi ha tancat dins el rellotge!”
El nou cucut va piular a las onze de la nit. L’Eulali se’l va mirar de reüll. La Laura tornava a llegir La senyora Dalloway. D’on ho havia tret? Ell l’havia cremat. I ella, mentre ell veia al Psicòleg, se l’havia tornat a comprar a la llibreria del parc. “Onze amb setanta cinc, senyoreta” “Aquí té” Ave María als altaveus, la versió clàssica, res de bajanades modernes sense sentit. Quin numeret va muntar a la rellotgeria, rumiava l’Eulali. Empitjora dia a dia. Va estar buscant al nen durant més de dos quarts d’hora. La botiguera va estar a punt de trucar a la policia. Quan, cansat de les bogeries de sa muller, l’Eulali va agafar-la de les esquenes i li va cridar, sacsejant-la, ella va esclatar en mil llàgrimes. No li havia dit ni piu des de les hores. No volia parlar amb ell. En arribar a casa, ni tan sols va voler posar el nou cucut. Va agafar el llibre, va asseure’s, i fins ara.
Tres dies va estar sense dir-li res a l’Eulali. Al tercer dia, per la nit, ell va despertar-se sobtadament. Un soroll. El cucut. Però... durava massa temps. La Laura no era al seu costat. Va anar al menjador. “Cucut, cucut, cucut, cucut, cucut...” El cucut... No podia ser, no era cap hora en punt, es deia l’Eulali mirant-se el rellotge del canell. La Laura era asseguda, a les fosques, davant del cucut, mentre ella cantava com l’ocell del rellotge. “Cucut, cucut, cucut...” “Laura” “Cucut, cucut, cucut” Tot a les fosques. “Sisplau, Laura, reacciona” I ella crida més. “Cucut! Cucut! Cucut!” “Laura!” “Cucut!!! Cucut!!! Cucut!!!” L’Eulali va donar-li una bufetada. Instantàniament, tot en silenci. L’Eulali, preocupat, va mirar a la seva dona. Els llargs cabells rossos que el van enamorar, tapaven els ulls de la cara decantada de la Laura. De sobte, una llàgrima rellisca i cau per la galta fins que mor als llavis. “Ho sento, Laura, jo...” La dona va alçar-se ràpidament del sofà on seia, va encendre els llums i va plantar-se, amb una cara, de serenitat i fúria a la vegada, sorprenent, davant del seu espòs. “Laura, jo no volia, però es que...” El saló va tremolar en emplenar-se del soroll que la mà marcada de la Laura va fer contra la cara del seu marit. Un segon després, la Laura va marxar a l’habitació, on es va tancar. L’Eulali va dormir al sofà amb l’ai al cor per si la seva dona es matava.
L’Eulali va estar sense veure a la Laura set dies sencers. La dona que tenia cura de sa muller li deia que només sortia quan ell no estava a casa. Sortia i menjava, llegia, es rentava... Però al vuitè dia, l’Eulali va tornar massa aviat. La seva empresa havia tancat sobtadament i no havien donat cap explicació als treballadors. En arribar, l’Eulali va veure a la Laura, asseguda, llegint. Ara llegia Moments de vida. Ella el va mirar com el que veu entrar una mosca. “M’han despatxat” No hi va haver resposta. “Ens arruïnarem” Res. “Fins quan estarem així, Laura?” Ni piu. “No ho vull fer, però si no queda cap solució, t’hauré de tancar a un manicomi, Laura” Cap só. “No t’adones que estàs malament? Ets boja, Laura!” “No” “Cada dia estàs pitjor” “No” “Ets boja!!!” La Laura va alçar la vista del llibre de Virginia i va mirar al seu marit. “Tu ets el boig” “Jo?” “Sí” “Jo em trenco les banyes per a mantenir-te, et deixo fer les teves xorrades, ets fotudament boja, jo soc l’únic al qual li rega el cap!” “Per això ets boig” L’Eulali no creia el que escoltava. “S’ha acabat, Laura, no puc més” Va asseure’s davant d’ella. “Em tancaràs a un psiquiàtric?” “Si no tinc més sortida, que sembla ser que no la tinc, sí” “No estic boja” “Parles amb els ocells!!! Això es de bojos!!!” “Què es estar boig?” “Doncs... fer coses irracionals!” “Què es irracional?” “El que tu fas! Parlar amb els ocells, buscar nens als rellotges, cantar com un cucut a mitjanit, tot això!”
“Una vegada, estimat, hi havia un matrimoni. L’home treballava tot el dia per a mantenir a flor d’aigua la vida superficial i capitalista del món en que vivia, perquè era el millor que podia aconseguir a aquest món. La dona, però, farta d’un món estúpid, superficial, un món d’esclaus uniformats de blau, va decidir crear-se un món on ser feliç, estant en harmonia amb un món millor. L’home era un conformista, la dona una il·lusionaria. Era boja? Potser. Era feliç? Molt. Ell, però, era un infeliç. La dona no s’aprofitava de l’home, ella només buscava una sortida d’un món de bojos. Va construir un món millor al seu cap. Jo no vull una casa, un reproductor de música, un bon llit, tot el que es paga amb la moneda de canvi dels esclaus. Vull una cosa que només l’home pot construir amb la seva força, amb la seva èmfasis. Vull una vida feliç. Renuncio a tot aquest joc. Vull felicitat, harmonia, viure! Qui és més boig? El feliç que sembla infeliç o l’infeliç que aparenta ser feliç? Ets feliç? Ets content amb la teva vida? Jo ho soc, i encara podria ser-ho més si visquéssim fora de tot aquest embolcall de la civilització falsa, fora d’un món hipòcrita i dèspota. Ets feliç?”
L’Eulali, sense dir res, va alçar-se. Va tancar-se al bany. Els ocellets piulaven a la Laura. No feia falta, però, que ells li diguessin què passava. Ell era lliure. Havia renunciat a la seva felicitat, s’havia adonat que mai seria feliç en aquell món, i que era incapaç d’adaptar-se’n a un de nou com la Laura. Va tancar-se al bany. La Laura va continuar llegint. Ell no escoltava als ocellets, però els havia fet cas. S’havia tancat al bany. Qui era més boig?
| |