Margalida Pons Magnífica poetisaen catalán, Margalida Pons nos entregó dos libros de poemasfantásticos que hoy día son difíciles de encontrar:Sisbronzes grisos d´alba (Premio Salvador Espriu 1985) yLesaus (Premi Ciutat de Palma 1987), publicados en Edicions 62. Actualmentealterna su labor de docencia en el instituto con la de la asignatura Teoríade la Literatura en la Universitat de les Illes Balears.
FINISTERRAE
Els antics creien
que el món finia on s´acaba el mar
i en l´horitzó temien
la ratlla de la mort.
Un mal que ve dels segles no el deturen els segles,
ans es fa gran i rosega l´entranya
dels vius
i colga els morts.
Quina mà ens té, quin conjur ens destria
quan, encerclats per gels
indestructibles,
imaginam el salt de l´aigua negra,
el bategar d´ingràvids animals
al centre de la terra
i el pes de les feixugues, alteroses columnes
del finisterre?
Traducción al castellano
"Los antiguos creían/que el mundo terminaba donde se acaba el mar/yen el horizonte temían/la raya de la muerte./Un mal que viene desiglos no lo paran los siglos/sino que se hace mayor y arrastra las entrañas/delos vivos/y cuelga a los muertos./¿Qué mano nos tiene, quéconjuro nos elige/cuando, rodeados por hielos/indestructibles,/imaginamosel salto del agua negra,/el rumor de ingrávidos animales/en el centrode la tierra/y el peso de las pesadas y alterosas columnas del finisterre?"
Trasvasado literalmente por J. Oliver.
THE LADY OF THE LAKE
(Dibuix de Aubrey Beardsley)
De dits llarguíssims
i ungles de foc, la mà
alçà l´espasa des del fons del llac.
Al prim canell, voltat d´ones concèntriques,
Artur veié les venes dibuixar-se
com pàl·lids joncs
i imaginà la sang, corrent avall
del braç vers la invisible
espatlla.
La força que no es mou, guarda la vida
o ret el cansament la voluntat?
Ara que baixa el sol
els ulls damunt la terra,
quin home ha vist més món,
qui erra o qui roman?
El rei deixà l´arnès
arran de l´aigua
i escoltà el moviment
dels grans arbres de tinta.
De Les aus (1988) |  |
El silenciós
Sis bronzes grisos d´alba. Tu dormies.
Un ressó humit de campana tal volta et despertava
mentre jo, a l´estació, mirant entrar la gent,
provava d´empassar-me
a cops d´indiferència
aquella amargor freda de comiat no dit.
El cel es desvetllava a poc a poc
i el varen corcar ocells. Només després
quan el tren ja arribava al segon pont
i amb el ritme acompassat feia crèixer horitzons al teu voltant,
em vaig veure les mans plenes de nit
i em vaig imaginar com una onada
submissament tornant a tu.
De Sis bronzes grisos d´alba
Bibliografía de urgencia:
*Pons, Margalida: Sis bronzes grisos d´alba. Edicions62, col.lecció Els llibres de l´Escorpí 101. Barcelona,1986.
*Pons, Margalida: Les aus. Edicions 62, col.lecció Elsllibres de l´Escorpí 117. Barcelona, 1988.
Volver